127 horas

La nova cinta del realitzador anglès, Danny Boyle gira entorn a una història de superació on el dramatisme naufraga per culpa d’un excés visual, excessiu i fins i tot en molts moments innecessari, de l’irregular i desmesurat Boyle que intenta dissimular les mancances, que en són moltes, d’un guió bàsic amb un muntatge espectacular, colorista, sonor que abusa dels enganys per mantenir a l’espectador pendent de l’angoixa que va patir l’aventurer, esportista i muntanyenc Aron Ralston allà per el 2003 quant en una de les seves escapades va quedar atrapat en una gruta amb la seva mà esclafada per una gran pedra que li impedia de moure’s.

A pocs mesos de l’estrena de Buried es fa inevitable comparar el film de Rodrigo Cortés amb el de Boyle, més que res perquè les dues es mouen en un espai reduït, la diferència és que Cortés si que treu suc d’on n’hi ha, en canvi Boyle es perd per un cúmul de falshbacks i paranoies més típiques d’un pastiller que no pas d’un excursionista en dificultats. Per sort, tot això no destrueix del tot l’excel·lent interpretació de James Franco, magnífic de principi a final, especialment remarcable el moment en que repassa la seva situació com si es tractés d’un programa de televisió, interpretant al mateix moment a dos personatges, el presentador i l’entrevistat.