Midnight in Paris

Des de Vicky Cristina Barcelona que Woody Allen ja no em despertava l’interès que fins aquell moment sentia pels seus treballs, el magnífic director novaiorquès semblava que havia caigut en un pou on la frescor del seu saber fer es veia condicionada per l’espai on rodava, en tots els casos localitats “d’interès turístic”.

Així doncs, els presagis davant d’aquest Midnight in Paris no eren bons, per sort, però, l’habilitat cinematogràfica d’aquest personatge és inesgotable i ha estat capaç d’ensenyar el París turístic durant els primers minuts de metratge, per després traslladar la història cap on ell li interessava, d’aquesta forma ens endinsem en un magnífic i màgic relat d’humor agradable on l’amor, com en moltes produccions de Woody Allen, és l’eix central. Lluny de protagonitzar-la, Allen deixa el protagonisme en un “comercial” Owen Wilson, que compleix a la perfecció amb el seu rol, al seu costat dues enamoradisses actrius a tenir més que en compte, Rachel McAdams i Marion Cotillard. El resultat de tot plegat, és aquest Midnight in Paris, una de les millors cintes dels últims anys del director de Manhattan, una obra farcida de petits grans detalls, poètica i reivindicativa, nostàlgica i alhora esperançadora que l’Allen que tots coneixem i estimem ha tornat i està en plena forma.