Des de Holllywood estan tant preocupats per fer diners que els productes més comercials són explotats fins a extrems inimaginables, l’última de les mamelles a les quals s’han aferrat és aquesta
mena de reunió de personatges amb poders que són els X-Men.
Saga cinematogràfica que va iniciar de forma excepcional Bryan Singer el 2000 i que va donar per a dues bones pel·lícules. La tercera i aquella mena d’orígens que va suposar
Lobezno eren més que oblidables, de la mateixa forma que ho és aquesta X-Men: Primera generación, una cinta que ens intenta explicar els orígens dels mutants i,
més en concret, la relació amistat/odi que va néixer entre Charles Xavier i Erik Lehnsherr, o sigui, el Professor X i Magneto.
Els fets que tots coneixem condicionen l’argument del film i obliguen a situacions, algunes més forçades que altres, per tal que tot lligui una mica. El més curiós de tot és que un realitzador
com Matthew Vaughn, director més que recomanable amb treballs com Stardust o Kick-Ass. Listo para machacar, s’emboliqui en un producte com
aquest, mancat de personalitat i d’un cartró pedra que fa por. James McAvoy, Michael Fassbender o Kevin Bacon no són capaços de salvar un
producte que sembla fet amb presses tot i que podia donar més de si.