Micmacs

La cinematografia de Jean-Pierre Jeunet és unica i irrepetible, el seu estil visual es mou entre el cinema mut i la poesia, en tots els casos d’una manera exagerada, però en definitiva, atractiva de cara a l’espectador menys tradicional.

Després d’assolir l’èxit més comercial, això sí, sense traïr el seu estil, amb Amelie (2001) el bo de Jean-Pierre Jeunet va alçar el llistor de tal manera que el seu nou projecte, aquella ja casi oblidada Largo domingo de noviazgo va deixar un regust amarg, cinc anys després d’aquella, el bo de Jeunet a tornat amb una nova proposta, molt més modesta però igual d’imaginativa, que per suposat lluny de ser un Amelie, és més un Delicatessen (1991), fins al punt que en algun moment es permet el luxe de realitzar més d’un homenatge a aquella maravellosa cinta que el va donar a conèixer i per suposat, recuperar a gran part dels actors amb els que desde sempre ha treballat, ni que sigui per estar en algun que altre paper secundari.

Amb Micmacs, Jaunet i com els protagonistes del film, recicla, en el seu cas, però, recicla tot allò que pot dels seus treballs antics, auto-homenatges i referències constants a una filmografia que desgraciadament sembla que ha tocat sostre. Fantasiosa com totes i crítica a l’hora, en aquesta ocasió, contra els fabricants d’armes, Jeunet no enamora.