Adaptada per a la gran pantalla en múltiples i variades ocasions, Los tres mosqueteros d’Alejandro Dumas reuneix en la mateixa història els valors, coratge,
honor, amistat, amor i enganys que fan d’aquesta, una mitica i clàssica història d’aventures a qui els anys no passen factura, i aquest fet es reforça encara més quant un realitzador tant
comercial i fàcil com Paul W.S. Anderson es possa al capdavant d’una nova adaptació cridada a morir estripada en mans d’un personatge, Anderson, especialitzat en
estrèpits sonors i muntatges videoclipers.
A l’hora de la veritat, però, no n’hi ha per tant, això sí, sempre i quant entrem a la sala oblidant qualsevol adaptació clàssica feta amb anterioritat i ens entreguem a una cinta d’aventures
pensada per atrapar a un públic adolescent que gaudirà d’allò més amb acció de capa i espases tradicional, rodada des del coneixement d’un realitzador que concep les seves pel·lícules com el que
són: un producte que acompanyen les crispetes, begudes refrescants i llaminadures el temps suficient com per què l’espectador no es plantegi quan falta perquè s’acabi l’espectacle.