Un dios salvaje

No es pas la primera vegada, ni l’última, que algu adapta per a la gran pantalla una obra teatral, en aquest cas el reconegut, per merits propis, Roman Polanski a decidit convertir l’obra de Yasmina Reza en una entretinguda cinta on l’espai, els quatre actors protagonistes i la parula son un pilo solit i infranquejable.

Divertida, ironica, critica… Polanski es mou com peix a l’aigua en una historia que passa a temps real, sense cap tipus d’estridencia en la seva realització, deixant plena llibertat als seus protagonistes, magnifics i encertats del primer a l’últim i aconseguin que la tensió entre els personatges protagonistes creixi de mica en mica pero sense pauses, acumulant moments d’una mala llet amagada que costa de trobar en la majoria de guions. Un dios salvaje ens fara caure rendits en una guerra on no i han armes, on la paraula fareix al contrari sense matar-lo, capaç de sorpendrens sense nesesitat d’explosions o estridensies sonores. Entre els protagonistes s’alçen la veu en poquissimes ocasions, no es nesesari, perque com es diu normalment: t’ho puc dir més alt pero no més clar.