Lorax. En busca de la trúfula perdida

crítiques

Després de l’èxit aconseguit amb Gru: Mi villano favorito, Chris Renaud torna disposat a superar-la, i en part o aconsegueix, almenys de cara als més petits de la casa. Perquè aquesta nova proposta no aporta res de nou ni cridaner de cara als adults, que en principi ja estan de volta de tot.

Lorax. En busca de la trúfula perdida proposa una cinta d’aventures de formes i colors amb missatge moralista inclòs, que veu d’un dels contes escrits per Theodor Geisel, més popular als Estats Units que al nostre país, i que Renaud presenta amb certa gràcia. Personatges entranyables, moments divertits, números musicals, pel meu gust excessius, i dolents estereotipats per justificar part de l’argument. Tot això meticulosa ment encaixat per explotar amb la fórmula justa de l’èxit segur, un entreteniment prefabricat que no decebrà els més petits. Sí que és veritat, però, que tot això pot fer-se molt carregós per un públic a qui la cinta no va destinada, ja que en aquesta ocasió el film no compleix les expectatives del considerat cinema familiar, si no més aviat, i en concret: infantil.

Escribir comentario