Nascuda arrel de dues modes en principi superposades, les pel·lícules pensades per adolescents amb història d’amor, en principi impossible, i el ressorgir del subgènere dels morts vivents, hi trobem aquest Memorias de un zombie adolescente.

Convalescents encara de les ferides cinematogràfiques patides amb la Saga Crepúsculo ens arriba una nova pel·lícula basada en una història, de la incomprensiblement venerada, Stephenie Meyer.

Reconegut realitzador de cinema comercial, sobretot gràcies a la seva aportació a la saga dels X-Men, Bryan Singer ha encavallat diferents alts i baixos a la seva carrera que l’han portat fins aquest Jack el caza gigantes (una més que s’apunta a la recuperació/revisió/actualització dels contes clàssics).

La filmografia de Raimi, on ja queden lluny aquelles esbojarrades i terrorífiques Posesión infernal, i la seva trilogia, s’ha marcat els darrers anys per una comercialitat que de mica en mica li ha anat fent perdre personalitat.

En plena efervescència d’adaptar per a la gran pantalla contes clàssics modificats i pensats per a un públic més adult, que en cap cas més madur, ens trobem amb la versió “lliure” i desenfrenada d’aquell Hansel y Gretel que varen crear els germans Grimm.

Qui millor que Spielberg per exaltar les virtuts i els defectes d’un dels personatges més rellevants de la història nord-americana, Abraham Lincoln.

De la mateixa manera que una cinta es converteix en un inesperat èxit, serveixi com exemple Jungla de cristal (1988) dirigida per John McTiernan i protagonitzada per Bruce Willis, aquesta pot acabar, i com en aquest cas amb un autèntic calvari.

Que les velles glòries del cinema d’acció decideixin tornar a la gran pantalla, amb el cap ben alt i cap complex, és en gran part, culpa de Sylvester Stallone i els seus Mercenarios.

Michael Haneke torna amb una proposta, que de nou, despulla l’espectador per assistir, en aquesta ocasió, a tota una lliçó de bon cinema. Sentimental i culpidora a parts iguals, la cinta camina sigilosa per un cúmul d’emocions que atrapen a l’espectador gràcies a la fermesa cinematogràfica de Haneke, i les descomunals interpretacions del veterans Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva.

La filmografia de Peter Jackson, més enllà del que va suposar comercialment la triologia de El Senyor dels Anells, es mereix tot un reconeixement. Sí que és veritat, però, que després de l’exitós desgast que li va suposar l’adaptació de la novel·la de Tolkie, no li hem tornat a veure res que valgui una mica la pena.

En un moment en què les tècniques 3D han perdut tot el seu sentit cinematogràfic, arriba La vida de Pi. Una faula fantàstica de gran càrrega visual que justifica, i després de molt temps, la utilització del 3D dins d’un argument tan fantasiós i espiritual com és el que ha recreat Ang Lee, realitzador de carrera irregular que en aquesta pel·lícula desplega el millor de si.

En un moment polític i social com l’actual, una pel·lícula com Fènix 11*23, no només pel que explica si no com ho explica, és necessari. La conversió cinematogràfica de la força recent història viscuda pel jove Èric Bertran, que han dirigit Joel Joan i Sergi Lara, és com a mínim, més que recomanable.

Amb una carretera com a director, molt millor que com actor, Ben Affleck torna amb una nova proposta que dirigeix i protagonitza confirmant que tot i no estar a l’alçada de Adiós pequeña adiós (2007), sí que esta molt per sobre de la seva darera pel·lícula, aquella Ciudad de ladrones (2010).

Desencisant proposta la que ens arriba de la mà de Genndy Tartakovsky, curtit en diferents sèries de televisió animades que debuta, aquí, en el llargmetratge, amb una base poc sòlida que fa que es noti en tot el projecte.

Tim Burton torna amb una proposta que confirma que difícilment tornarà a ser el d’abans, aquell realitzador original, encisant i destacable, però que aquí recupera, ni que sigui una mica, aquella frescor que tenien algunes de les seves millors pel·lícules.

Bayona sap el que es fa i com s’ha de fer, ho va demostrar amb la seva primera pel·lícula, El orfanato (2007), cinta de gènere, pel meu gust, sobrevalorada, però efectiva de cara a la galeria, i ho torna a demostrar, i fins i tot millorar, amb Lo imposible, un espectacle visual i emocional que apunta al llagrimal de l’espectador amb un planificat i dramàtic argument al qual no se li pot tirar gaire res en cara.

La majoria de pel·lícules d’animació que degut al seu èxit desemboquen en diverses cintes més, tendeixen a caure en una rutina que malmet la saga de forma innecessària.

El cinema d’acció en mans de Christopher Nolan és una altra cosa, lluny de preocupar-se de les modes 3D, el realitzador de Memento es centre en l’essència del gènere per convertir-lo en un espectacle d’entreteniment dens en aparença però amen en el resultat.

A Hollywood la manca d’idees porta a la repetició, o com ells prefereixen dir-ho, revisió, de títols, que en molts casos no farien falta. Tot i així, insisteixen, i cada cop amb més freqüència, en re-incidir amb una nova visió, a vegades gens allunyada de l’original, d’un títol exitosament taquiller, i tot això per continuar ingressant diners sense massa esforços.

Exitosa saga d’animació, que com moltes d’altres va anar de més a menys, per tornar, en aquesta ocasió, amb una proposta que lluny d’incorporar grans novetats, es limita a entretenir sense més, i en aquest aspecte ho aconsegueix.

Amb una filmografia excepcional, Wes Anderson és un dels realitzadors i creadors visuals més interessants de l’actual panorama cinematogràfic. Amb un estil marcadament personal, i no sempre fàcil de digerir, Anderson s’ha forjat l’admiració d’un servidor amb propostes fresques, encisants (visualment i argumentalment parlant), divertides i gens superficials.

Will Smith i Tommy Lee Jones tornen, deu anys després, a vestir de negre, i per fer-ho repeteixen fórmula, sense gaires novetats, però la mateixa efectivitat dins d’aquells productes pensats per l’entreteniment.

Després de la decepcionant i psicodèlica versió dirigida per Tarsem sobre el conte tradicional de la Blancaneus, ens arriba una nova i ben diferent adaptació pensada per satisfer a un públic més ampli i tradicional.

Popularitzats gràcies a una sèrie de televisió, Els Cadells fan el salt a la gran pantalla conscients que la seva finalitat és entretenir els més petits de la casa, aquells a qui produccions de la Pixar o la Dream Works encara els va una miqueta gran, tant pel que expliquen com per com ho expliquen.

En vistes de les exitoses adaptacions per la gran pantalla d’alguns dels herois creats per la Marvel es feia quasi inevitable la reunió a l’engròs dels no menys populars Vengadores. Unió d’alguns dels superherois més populars sorgits de les vinyetes de Stan Lee.

Tim Burton no està, ni de tros, en el seu millor moment creatiu, i d’això ja en fa algunes pel·lícules. La filmografia d’aquest realitzador que ha donat tants bons títols al setè art, viu estancat en un carrer sense sortida.

Que Safe pateix d’un guió mancat d’originalitat és evident, que Jason Statham l’hem vist repartint llenya de la mateixa forma també és cert, i que a priori tot això no jugui a favor del film és més que evident, curiosament, però, la cosa és millor del que caldria esperar.

Ja us dic ara que American pie no ha estat mai sang de la meva devoció, tot i així li he donat la seva oportunitat i el futur ha fet, i que per manca d’estrenes més prometedores, ens tornéssim a veure les cares, així doncs sense complexes ni prejudicis vaig decidir entrar a veure aquest American pie: El reencuentro, i maleït el moment en què vaig prendre la decisió.

Convertir un joc de taula tan popular com “Hundir la flota” en una pel·lícula no deixa de ser sorprenent, això sí, si aquesta adaptació ens arriba dels Estats Units la sorpresa ja no hauria de ser tant gran, i encara menys el desengany en el resultat.

El cinema d’acció en la seva vessant més comercial, o popularment coneguts com blookbusters, fa temps que està d’allò més estancat. La gran majoria d’aquestes propostes, per no dir totes, estan creades sobre un format bàsic, on el guió brilla per la seva absència, els personatges estan desdibuixats i les seqüències s’encallaven entre escenes d’acció i acció com si d’un videojoc es tractés.

Agradi o no, ningú pot discutir l’èxit de la saga [REC], franquícia creada per Paco Plaza i Jaume Balagueró cap al 2007, tampoc fa tant. Referent indiscutible del gènere, la proposta, i després de la segona pel·lícula, necessitava de canvis.

Després de l’èxit aconseguit amb Gru: Mi villano favorito, Chris Renaud torna disposat a superar-la, i en part o aconsegueix, almenys de cara als més petits de la casa. Perquè aquesta nova proposta no aporta res de nou ni cridaner de cara als adults, que en principi ja estan de volta de tot.

Fresca, divertida i sincera proposta la que ens arriba del país veí, França. Intocable sobresurt enmig d’una cartellera plagada de títols nord-americans que utilitzen els efectes especials i les “stars” de torn com a reclam.

Realitzador com pocs, Steven Soderbergh, a qui agrada renovar-se, torna a la gran pantalla per presentar-nos una pel·lícula d’acció que defuig de modes per endinsar-nos en una trama que, malauradament, ja hem vist en moltes ocasions i que marca diferències amb la resta gràcies a una realització que escapa de l’estètica plàstica que configuren la majoria de propostes d’aquest gènere.

Les pel·lícules rodades amb la fórmula de càmera en mà, a l’estil de El proyecto de la Bruja de Blair, [REC] o Monstruoso, es mouen, en la majoria de casos, per modes.

Un dels grans del cinema, l’indiscutible Martin Scorsese, realitza en la seva darrera pel·lícula, La invención de Hugo, una declaració d’amor cap al setè art i més en concret a l’origen dels qui fa més de cent anys van donar vida al cinema; aquella fàbrica de somnis que ja sigui en panoràmic, 3D o blanc i negre, està més viu que mai i Scorsese ho demostra amb una proposta que utilitza les darreres tecnologies, el 3D, per traslladar-nos a un temps passat.

Joe Carnahan dirigeix una cinta de supervivència que, finalment, es queda com la història d’un lluitador contra qualsevol adversitat.

Si alguna cosa caracteritzava els xous dels Muppets, o més coneguts entre nosaltres com Los Teleñecos, era, per una part els entrenyables  ninots que hi apareixien, i que ja formen part del record de més d’una generació, i, de l’altra, les estrelles convidades que hi apareixien.

En un moment en què, cinematogràficament parlant, ens sembla que ho hem vist tot, i on les noves tecnologies fan del cinema un producte de consum sorollós i colorista, sona com original un film que, com el The artist, tira de nostàlgia per presentar-se com una cinta amb olor a neftalina que té la seva base creativa en el cinema dels anys vint.

Hi ha moments en aquesta vida en què pots ser contemplatiu o participar dels fets. El personatge de Clooney a Los descendientes comença mirant les coses des de la barrera per acabar agafant el toro per les banyes, afrontant al mateix temps una nova forma de veure i viure la vida.

Un bon amic i cinèfil exigent, en Dani, em va definir Drive com la barreja entre una pel·lícula d’en David Lynch i una d’en Martin Scorsese, i la veritat és que és la millor definició que es pot fer de l’esplèndida Drive.

En una cartellera, normalment, plagada de títols tallats per un mateix patró, s’agraeix trobar propostes més agoserades com aquest Bunraku, una raresa en tots els aspectes que sorprèn al mateix temps que es desinfla per quedar, finalment, com un experiment fallit.

Després del seu visionat, et quedes amb la sensació de trobar-te davant d’una pel·lícula, o millor dit producte, creat sota el condicionant precipitat, de l’èxit aconseguit amb el Sherlock Holmes (2009) del mateix Guy Ritchie, i la veritat és que sap greu, ja que aquella revisió desvergonyida que Ritchie va fer del personatge creat per Arthur Conan Doyle, tenia la seva gràcia amb molts aspectes.

Després del decepcionant final de festa que vam poder veure a la darrera Shrek, es feia necessari un punt i apart en la popular saga, així com un gir a tot plegat donant més protagonisme a alguns dels considerats “secundaris”, aquí és on apareixia en escena l’entranyable i letal Gato con Botas, personatge a qui la DreamWorks ha decidit donar pel·lícula pròpia amb uns resultats més que destacables.

Hi ha gent que creu que les pel·lícules de terror o acció inciten a la violència, serà que no han vist Noche de Fin de Año, un títol englobat dins del gènere de comèdia romàntica del qual donen ganes de passar per la pedra als seus responsables, començant per Gary Marshall, realitzador d’aquesta segona i més que forçada part de la Historias de San Valentín, film que com aquella reuneix un bon grapat de noms més o menys populars que m’estalviaré d’esmentar, entre d’altres coses, perquè tampoc és que s’ho mereixin.

No es pas la primera vegada, ni l’última, que algu adapta per a la gran pantalla una obra teatral, en aquest cas el reconegut, per merits propis, Roman Polanski a decidit convertir l’obra de Yasmina Reza en una entretinguda cinta on l’espai, els quatre actors protagonistes i la parula son un pilo solit i infranquejable.

Quinze anys després d’aquell cinematogràfic primer Misión imposible, poca cosa en queda, l’evolució ha estat constant, mantenint en escena a l’únic gran protagonista, Tom Cruise i incorporant en cada nova aventura un nou realitzador que ha fet d’aquesta franquícia, una de les de més èxit del setè art.

La cosa, per sort per a molts, comença a encarar la recta final. Crepúsculo, una de les sagues cinematogràfiques més “nyonyes” de la història torna amb un enllaç que servirà com a desenllaç del que fins ara havíem pogut veure, senzillament una relació a tres bandes entre un vampir, un home llop i una noia insegura que els manega a tots dos al seu gust i capritx.

Fa temps que el cinema espanyol ha perdut la seva identitat, influenciats generacionalment pel cinema nord-americà. Nombroses produccions de les estrenades els últims anys, imiten el cinema yanki en la seva pitjor vessant.

Les versions cinematogràfiques que fins ara s’havien fet de l’obra d’Hergé deixaven molt a desitjar, per sort per a tots, el rei mides de Hollywood, Steven Spielberg, a decidit posar al dia aquest nostàlgic personatge.

Acostumats a què les epidèmies o infeccions, a nivell cinematogràfic, acabin amb un bany de sang i nombrosos morts vivents pul·lulant per la pantalla, s’agraeix que un realitzador com l’Steven Soderbergh decideixi afrontar això des d’un punt de vista molt diferent, el de l’horror de la població d’avant d’una epidèmia que s’estén i extermina de forma imparable i fulminant.

La maduresa cinematogràfica de Balagueró queda palesa en aquest Mientras duermes, un treball que defuig de l’estil frenètico-sanguinolent que ha marcat les seves darreres produccions, les dues [REC] que va codirigir amb Paco Plaza.

Adaptada per a la gran pantalla en múltiples i variades ocasions, Los tres mosqueteros d’Alejandro Dumas reuneix en la mateixa història els valors, coratge, honor, amistat, amor i enganys que fan d’aquesta, una mitica i clàssica història d’aventures a qui els anys no passen factura, i aquest fet es reforça encara més quant un realitzador tant comercial i fàcil com Paul W.S. Anderson es possa al capdavant d’una nova adaptació cridada a morir estripada en mans d’un personatge, Anderson, especialitzat en estrèpits sonors i muntatges videoclipers.

Petita joia de l’entreteniment adolescent dels vuitanta, Noche de miedo torna convertida en un remake solvent, amb les novetats argumentals justes per no trair l’original i convèncer, d’aquesta forma, a una nova fornada d’espectadors que probablement mai han conegut el film del 1985 dirigit per Tom Holland.

J.J. Abrams fa el seu personal homenatge al cinema d’aventures i ciència-ficció dels vuitanta, gènere on el Sr. Spielberg en va ser tot un referent. Amb aquest com a productor, Abrams realitza una cinta de tall nostàlgic però de resultat més que irregular, en part pel barroer desenllaç excessiu en les formes i el resultat.

Normalment en moltes critiques cinematogràfiques quan es parla, o en el meu cas parlem, de comercialitat estem parlant de productes creats pensant més en l’èxit comercial, o sigui l’econòmic, que no pas la qualitat de la cinta.

La cinematografia de Jean-Pierre Jeunet és unica i irrepetible, el seu estil visual es mou entre el cinema mut i la poesia, en tots els casos d’una manera exagerada, però en definitiva, atractiva de cara a l’espectador menys tradicional.

Una setmana més ens trobem davant del producte creat sota el condicionant de l’èxit econòmic que va suposar la seva antecessora, com sol passar en aquests casos, la cosa té més pinta d’acabar morint d’èxit que no pas d’una altra cosa.

Des de Holllywood estan tant preocupats per fer diners que els productes més comercials són explotats fins a extrems inimaginables, l’última de les mamelles a les quals s’han aferrat és aquesta mena de reunió de personatges amb poders que són els X-Men.

Hanna no es un títol gens fàcil de definir, el film del fins ara realitzador de tall clàssic Joe Wright, es mou entre dos gèneres, el thriller i les cintes d’acció, d’una forma un tant especial.

La veritat és que amb Piratas del Caribe: La maldición de la Perla Negra, van sorprendre a públic i crítica amb una entretinguda cinta d’acció que obria un munt de possibilitats, desgraciadament massa comercials, i que com sol passar en aquests casos van fer de les seves seqüeles, un conjunt mal dibuixat, excessiu i desaprofitat d’una trilogia que econòmicament continua sent de el més rentable.

Des de Vicky Cristina Barcelona que Woody Allen ja no em despertava l’interès que fins aquell moment sentia pels seus treballs, el magnífic director novaiorquès semblava que havia caigut en un pou on la frescor del seu saber fer es veia condicionada per l’espai on rodava, en tots els casos localitats “d’interès turístic”.

Tot i comptar amb una carrera irregular, ningú pot negar que Craven és un d’aquells realitzadors que compta amb uns quants títols més que destacables i representatius dins del gènere.

Duncan Jones va debutar, fa dos anys, amb la recomanadíssima Moon, guanyadora de nombrosos premis i convencent a públic i crítica per igual, ha decidit tornar amb una proposta emmarcada, novament, dins del gènere fantàstic, amb un pressupost força modest (almenys en comparació amb les xifres astronòmiques que mouen la majoria de produccions made in hollywood) i un planter d’actors principals que es poden contar amb els dits d’una mà.

Apali! De nou ens trobem davant d’un producte que era d’allò més prometedor, en part gràcies al seu magnífic tràiler, però que a l’hora de la veritat es queda amb el de sempre: pel·lícula de muntatge espectacular, guió inexistent i interpretacions estereotipades i mancades de sentiments per part dels actors que la protagonitzen.

Tot i que la seva carrera s’està estancant en els remakes de cintes de terror, el francès Alexandre Aja, que va debutar a la seva terra natal amb la magnífica Alta tensión, ha demostrat i continua demostrant que en aquest gènere és capaç d’assolir els seus objectius.

La nova cinta del realitzador anglès, Danny Boyle gira entorn a una història de superació on el dramatisme naufraga per culpa d’un excés visual, excessiu i fins i tot en molts moments innecessari, de l’irregular i desmesurat Boyle que intenta dissimular les mancances, que en són moltes, d’un guió bàsic amb un muntatge espectacular, colorista, sonor que abusa dels enganys per mantenir a l’espectador pendent de l’angoixa que va patir l’aventurer, esportista i muntanyenc Aron Ralston allà per el 2003 quant en una de les seves escapades va quedar atrapat en una gruta amb la seva mà esclafada per una gran pedra que li impedia de moure’s.

Amb Valor de ley ens trobem davant d’un western protagonitzat per uns personatges a qui mou la venjança, els valors i els sentiments. Joel i Ethan Coen ens fan gaudir d’un film de tall clàssic que farà gaudir als seguidors d’aquest gènere amb una posada en escena acurada, un muntatge pausat però no aturat i una fotografia realment destacable.

La qualitat de les pel·lícules del veteraníssim Clint Eastwood com a director és elevadíssim. Estar clar, però, que això és impossible que es mantingui durant gaires produccions seguides, i clar, tenint en compte que els darrers títols dirigits per aquest han estat d’allò més bé es feia gairebé inevitable que ens arribés una pel·lícula d’aquest que no fos tant bona, i aquesta ha estat Más allá de la vida, una cinta on tenim que reconèixer la valentia d’Eastwood per a fer front a un gènere que fins ara no havia abastat, el “fantàstic”.