En un moment en què, cinematogràficament parlant, ens sembla que ho hem vist tot, i on les noves tecnologies fan del cinema un producte de consum sorollós i colorista, sona com original un film que, com el The artist, tira de nostàlgia per presentar-se com una cinta amb olor a neftalina que té la seva base creativa en el cinema dels anys vint.

Hi ha moments en aquesta vida en què pots ser contemplatiu o participar dels fets. El personatge de Clooney a Los descendientes comença mirant les coses des de la barrera per acabar agafant el toro per les banyes, afrontant al mateix temps una nova forma de veure i viure la vida.

Un bon amic i cinèfil exigent, en Dani, em va definir Drive com la barreja entre una pel·lícula d’en David Lynch i una d’en Martin Scorsese, i la veritat és que és la millor definició que es pot fer de l’esplèndida Drive.

En una cartellera, normalment, plagada de títols tallats per un mateix patró, s’agraeix trobar propostes més agoserades com aquest Bunraku, una raresa en tots els aspectes que sorprèn al mateix temps que es desinfla per quedar, finalment, com un experiment fallit.

Després del seu visionat, et quedes amb la sensació de trobar-te davant d’una pel·lícula, o millor dit producte, creat sota el condicionant precipitat, de l’èxit aconseguit amb el Sherlock Holmes (2009) del mateix Guy Ritchie, i la veritat és que sap greu, ja que aquella revisió desvergonyida que Ritchie va fer del personatge creat per Arthur Conan Doyle, tenia la seva gràcia amb molts aspectes.

Després del decepcionant final de festa que vam poder veure a la darrera Shrek, es feia necessari un punt i apart en la popular saga, així com un gir a tot plegat donant més protagonisme a alguns dels considerats “secundaris”, aquí és on apareixia en escena l’entranyable i letal Gato con Botas, personatge a qui la DreamWorks ha decidit donar pel·lícula pròpia amb uns resultats més que destacables.

Hi ha gent que creu que les pel·lícules de terror o acció inciten a la violència, serà que no han vist Noche de Fin de Año, un títol englobat dins del gènere de comèdia romàntica del qual donen ganes de passar per la pedra als seus responsables, començant per Gary Marshall, realitzador d’aquesta segona i més que forçada part de la Historias de San Valentín, film que com aquella reuneix un bon grapat de noms més o menys populars que m’estalviaré d’esmentar, entre d’altres coses, perquè tampoc és que s’ho mereixin.

No es pas la primera vegada, ni l’última, que algu adapta per a la gran pantalla una obra teatral, en aquest cas el reconegut, per merits propis, Roman Polanski a decidit convertir l’obra de Yasmina Reza en una entretinguda cinta on l’espai, els quatre actors protagonistes i la parula son un pilo solit i infranquejable.

Quinze anys després d’aquell cinematogràfic primer Misión imposible, poca cosa en queda, l’evolució ha estat constant, mantenint en escena a l’únic gran protagonista, Tom Cruise i incorporant en cada nova aventura un nou realitzador que ha fet d’aquesta franquícia, una de les de més èxit del setè art.

La cosa, per sort per a molts, comença a encarar la recta final. Crepúsculo, una de les sagues cinematogràfiques més “nyonyes” de la història torna amb un enllaç que servirà com a desenllaç del que fins ara havíem pogut veure, senzillament una relació a tres bandes entre un vampir, un home llop i una noia insegura que els manega a tots dos al seu gust i capritx.

Fa temps que el cinema espanyol ha perdut la seva identitat, influenciats generacionalment pel cinema nord-americà. Nombroses produccions de les estrenades els últims anys, imiten el cinema yanki en la seva pitjor vessant.

Una setmana més ens trobem davant del producte creat sota el condicionant de l’èxit econòmic que va suposar la seva antecessora, com sol passar en aquests casos, la cosa té més pinta d’acabar morint d’èxit que no pas d’una altra cosa.